FILÒSOFS...

I ECONOMISTES

Ahir per la tarda vaig anar al Vendrell, per canviar la pila del rellotge, però em van dir que el rellotger no hi seria en una hora. Així que vaig entrar a una llibreria i vaig sortir amb dos llibres nous. Un d´ells era La historia de un hombre extraoridinario. Darwin, de Tim M. Berra, de Tusquets Editors. Vaig entrar a una cafeteria i el vaig començar a llegir... Avui, de tornada de Barcelona en tren l´he acabat. Només en la tornada perquè en l´anada he pogut gaudir del paisatge asolellat i fer conversa a partir de Sitges. El llibre és divulgatiu, amb moltes il.lustracions. La seva teoria sobre l´evolució de les espècies i entre elles la humana, avui ens assembla de sentit comú, però a Darwin li costà el treball i la investigació de gairebé tota la seva vida. El que m´ha sobtat de l´obreta són dues coses relacionades entre sí: una, l´actitud de Darwin, feia vint anys que investigava per aportar probes d´una teoria que encara no tenia ben conceptualitzada, quan li arribà a les seves mans un assaig d´un jove, en Alfred Russel Wallace, que sense haver fer tanta feina com ell, ni aportar probes, exposava en claretat majuscula el que el mateix Darwin s´esforçava per exposar. Els amics de Darwin, en saber-ho, l´animaren a què es donés manya en acabar la seva obra, que aquell jove el passaria al davant sinó. En principi, Darwin quedà gairebé paralitzat, se li ensorrava el món al mateix temps que no hi trobava sentit treballar per avançar algú... Finalment, es trobà solució: es va presentar i publicar conjuntament l´assaig del jove i un de Darwin, per donar a conèixer la teoria. Per altra banda, el jove Wallace reconeixia la feina mastodòntica de´n Darwin, mentre que ell només ho havia intuït.

I dos, tant Darwin com Wallace, en diferents moments de la seva vida i molt abans d´escriure les seves obres respectives s´havien llegit El Primer assaig sobre la població, de Thomas Robert Malthus. Malthus, economista i filòsof del segle XVIII, mostra la desfavorable relació entre l´increment demogràfic i l´augment de la producció, és a dir, que com més població més recursos es necesiten, i que pot arribar un moment que la naturalesa ja no pogui donar més de sí i manquin els recursos. Karl Marx, un altre filòsof i economista, superà la teoria malthusiana dient que la ciència i la tècnica garantien que mai no faltessin recursos per ningú per molt que creixés la població. Ho pug creure, però al mateix temps veig com a l´Àfrica i a més llocs la gent es mort de gana i que a Espanya es construeix sense tenir en compte si hi ha prou aigua, per exemple. Malthus, Wallace, Darwin... ens venen a dir que la selecció natural controla les poblacions, que només sobreviuen els millor preparats per aprofitar les circumstànies de l´entorn, i si visquessin avui, tal vegada dirien que les espècies millor preparades són aquelles que tenen els diners en paraisos fiscals, això si és que no els surt un Garzón.

I FILÒSOFS

T. Robert Malthus (1766-1834) i amb Adam Smith (1723-1790), l´autor d´Assaig sobre la naturalesa i les causes de la riquesa de les nacions, són dos teòrics del liberalisme econòmic (no confondre amb el neoliberalisme), junt amb altres pensadors conformaren l´anomenada Escola de Manchester; foren testimonis de la primera revolució industrial a Anglaterra.

Els seus precursors, els primers economites foren els fisiocràtes francesos, els quals no conegueren aquella revolució, i sense dubtar, assenyalaren que la més important font de riquesa era la terra, és a dir, l´agricultura. Malthus no els contradiu en aquest aspecte perquè, ens ve a dir, les persones ineludiblement han de menjar. La resta d´activitats econòmiques (comerç, indústria, serveis...) són gairebé un luxe, només es poden desenvolupar si la subsistència alimentària és garantida. Aleshores, veié un perill en el fet que la indústria restés mà d´obra al camp o que en terres bones per cultivar-hi blat es dediquessin a pastures..., perquè d´aquesta manera la productivitat agrària disminuïa, i tenint en compte que les boques augmenten en progresió geomètrica mentre el pa per satisfer-les només augmenta en progressió aritmètica, la misèria era assegurada.

La riquesa de les nacions teoritzada per Smith, la matitzava Malthus, dient que una nació més rica no comportava necessàriament més riquesa i benestar per a les classes més nombroses de la seva població, les quals disposen només de la seva força de treball per a subsistir. Quan aquestes veuen augmentar el seu sou, aquest sempre va molt pel darrera de l´augment dels preus dels aliments, de manera que aquella puja només és nominal (inflacció). El benestar d´aquestes classes ha de passar, necessàriament, pel treball justament remunerat.

A l´obra de Malthus, Primer assaig sobre la població, a banda de teoria econòmica, hi trobem un suggerent comentari polític: “la Revolució francesa –ens diu-, va significar la conquesta de més llibertat i de més energia per a l´esperit humà, però també va trencar el llaç moderador de tota societat, convertint-la en una massa deslligada, deforme, dislocada, sense unitat, sense simetria, sense armonia... Una millora (més llibertat) pot comportar en ella mateixa un perjudici (ruptura social)“. És com dir que dins el bé hi ha la llavor del mal, i viceversa. Saben això, cal saber trobar el just mig entre els extrems: canvis cap a la millora sense ferir cap dels interessos confrontats, cosa que implica trobar un equilibri. Aquesta última idea és molt antiga en pronuciar-la ja Aristòtil per definir la justícia. Podem permetre´ns el luxe d´ignorar tanta saviesa?

INSDUSTRIALS

El produït per la indústria és cosa que només hi accedeix certa gent, una minoria, és de mercat reduït. La idea, malthusiana, respon a una realitat esquemàticament artesanal i agrícola, que les primeres indústries no van questionar perquè els seus productes eren molt cars. Les pesants es van desenvolupar en l´àmbit dels transports comunitaris i comercials (ferrocarril, vaixell a vapor...), mentre que les de consum s´especialitzaren en la roba (tèxtil...). La pràctica notarial, vigent encara el segle XIX, d´enumerar les diferents peces de roba en inventaris i en dots, únicament hauria de respondre al seu aleshores apreciat valor. Les peces de vestir eren cares, valuoses, difícils d´adquirir per la major part de les famílies. La indumentària distinguia a les diferents classes socials. Es treballava per poder menjar i reproduir-se amb dificultat, parlem de les classes baixes de la població, les majoritàries.

La indústria no va estar a l´abasts de les masses fins que Henry Ford, industrial intel.ligent, va comptar que era millor, pel seu negoci, vendre en grans quantitats a baix preu que no pas vendre poc a un públic selecte. Trobà una fórmula aparentment contradictòria: abaratir costos i augmentar el sou dels treballadors. Aquests, així, podrien consumir, i els beneficis de l´empresa serien òptims. Ford fundà, i dona nom, a una vigent marca de motors i d´automòbils, i el terme fordista designa una específica forma de treball que tota indústria, fins avui, ha adoptat: el treball en cadena, on no s´hi malgasten els moviments. Bé, avui, la major part dels moviments els fan les mateixes màquines (robotització...).

..d'història i de cultura, amic Josephus. T'he de felicitar per la teva exposició, magnífica.

I segurament rondes les previsions d'un futur no molt llunyà on aquestes experimentades i construïdes ja fa segles tornin a tenir vigència, dons el món les oblida, els mestres no les diuen i els qui manen són incultes per naturalesa..

Ara caldrà avançar un pas més, de la mà d'en Marx i veure com en èpoques de crisi econòmica el facisme fa la seva aparició i aquest es nodreix de la ignorància.

Una pel·lícula recomanada per veure com encara cueja el nazisme: The Reader al Verdi amb una Kate Winslet desconegudament impressionant.

Salut a la cultura! alguna cosa més que superficialitat. Sense ella, tornarem a les cavernes, sens dubte..

AUTOMÒBIL

Amb Henry Ford ens sitúem en el context de la segona revolució industrial que, a més, incorporà la publicitat i la venda a terminis, substituí el carbó pel petroli i l´electricitat, multiplicà els sectors productius... Avui, la producció industrial, en el món desenvolupat, és a la mà de tothom, d´aquí que poguem parlar de societat de consum. Això comporta una forma cara de viure, accelerada, canviant... Al mateix temps que es multiplica la població, en les condicions més òptimes per la seva creixença, es multiplica també la necessitat..., la qüestió seria poguer veure fins a on es pot arribar, i organitzar-ho tot de tal manera, que no es produís una catàstrofe (crisi), que acabés desequilibant totalment el sistema; un sistema que es troba, sembla, amenaçat ja no sols pel creixement de la població i l´esgotament d´alguns dels recursos, sinó també per la contaminació, el canvi climàtic, la capa d´ozó..., fenòmens que comporten un greu perill per a les condicions confortables de vida i per la salut.

Dins el sistema, evitar les crisis econòmiques i ecològiques seria un ideal. Karl Marx, però, demostrà científicament que les crisis períodiques del primer tipus són inevitables. Marx les relacionava amb els canvis tecnològics, als quals no totes les empreses s´hi podrien adoptar. Aquestes últimes minven en competitivitat (perden mercat) i es veuen llençades a la fallida. Les empreses, a l´igual que les espècies vives, també estan sotmeses en una lluita per la superviència. Palàvem d´organització per tal d´evitar crisis, però el sistema es caracteritza per una maca d´organització global. Les empreses també volen ser lliures... El liberalisme aconsellava a l´Estat que s´abstingués d´intervenir en l´àmbit econòmic..., que l´oferta i la demanda es regulaven per si soles... Al cap i a la fi, les crisis també s´esgoten en iniciar-se una altra etapa de prosperitat.

I les crisis ecològiques? També són, aquestes cícliques? Estem condemnats a ser lliures?, tal com deïa l´existencialista francès Jean-Paul Sartre (1905-1980). Aquestes crisis no tenen la pinta de ser rotants, més bé semblen unidireccionals o irreversibles... Unes i altres, tot i ser tal vegada inevitables, és deixen aminorar en els seus efectes negatius, sembla, amb certa dosi d´acció organitzativa guiada pel coneixement.

I SOCIETAT

“Una societat deslligada, deforme, dislocada, sense unitat, sense simetria, sense armonia...“, sentenciava Malthus en una pinzellada acolorida. Perquè ens ho diu, referint-se al resultat social de la Revolució francesa, una revolució que per altra banda aconseguí altes cotes de llibertat individual? Ho diu perquè ell ho viu com una realitat. Però, perquè es donà aquesta? I com podem interpretar aquella afirmació que Malthus, no explica?

La dita revolució esclatà el 1789. El teló defons era una greu crisi econòmica que afectava tot França, inclosa la casa reial, el mateix Estat. Els ministres del ram no hi veien altra solució que fer pagar impostos als qui mai no els havien pagat. En la seva negativa, la noblesa inicià la revolució o la incità. La burgesia il.lustrada s´hi enfronta i sabé fer seguir el poble... La revolució passa per diverses etapes i es pot donar per finida –no la seva influència- amb la derrota definitiva de Napoleó, el 1815. Són 25 anys de violència a França i a tot Europa. Qui venç? On està avui l´absolutisme? En sortir de casa o dins la casa mateix?

Durant tots aquells anys apareixen les llavors de gairebé totes les ideologies polítiques que hem vist madurar fins els nostres dies, de dreta a esquerra, d´esquerra a dreta. El mal no són les ideologies per si mateixes, producte de la il.lustració, la riquesa i la llibertat. El mal és la violència en que es volen imposar les unes a les altres mitjançant els homes que s´hi armen en elles. És aquesta violència (guillotines, guerres, persecucions, repressions, assessinats...) el que acaba produint aquell resultat: una societat amorfa, sense llaç moderador. Es sembrva així la desconfiança, la indiferència, la desidia, la traició..., perjudicis, que com l´odi, impedeixen tot veritable desenvolupament humà. “El somni de la raó produeix monstres“, sentencià Francisco de Goia i Cifuentes, el pintor.

La societat mai no tornarà a ser una unitat armònica fins que no es superin aquests esquemes, fins que no s´arribi a una autèntica reconciliació, fins que no es produeixi una catarsi... Anem pel bon camí en aquest sentit? O s´està creant una societat de dependents i clientelisme basada en el cultiu de la ignorància i la pobresa, l´insult, l´amenaça i la represió? Un dels continguts de tota ideologia és l´engany. Marx, per exemple, és filòsof, però va errar en esdevenir, a més, ideòleg. Una societat sense classes no és possible si hi ha d´haver llibertat, i si no hi ha llibertat tampoc. Les cultures són diverses, la naturalesa variada; el somni de Marx és antinatural, antihumà, utòpic. Els nacionalismes no deixen de ser una ideologia, només cal veure els valors que prediquen sota el seu paraigüa i les accions que duen a terme els seus predicadors; valors i accions separats per un profund i evident abisme.

INEXACTES

El mínim comú múltiple, per Malthus, és que les coses del menjar no manquin a ningú, d´altra manera podria enfonsar-se el vaixell, el sistema. Karl Marx parlava de lluita de classes, d´enfrontament pel poder, canvi i socialisme en el sentit revolucionari violent que avui, afortunadament, ha perdut. Malthus, en canvi, suggereix una convivència entre les classes, l´exercici d´una política que eviti els desequilibris extrems. Es percep en Malthus la idea il.lustrada de fer feliços els pobles; tant o més materialista que el propi Marx, el supera quan fa veure que a la naturalesa la igualtat no existeix; que la naturalesa és necessitat i és diversitat; que la necessitat és el veritable motor i la diversitat el seu caràcter. El materialisme teòric de Marx –convincent,, irrebatible- acaba desenvocant en una pràctica metafísica –irreal, irrealitzable-, per la qual cosa no aporta solució al problema de l´equilibri que exigeix la naturalesa; no aporta solució perquè la seva proposta, a més de ser ideal, passava per la violència. Malthus sap que no existeix la solució essencial o matemàtica al problema. Si la naturalesa és diversitat hem de tendir al màxim d´independència personal possible dins dels límits que imposa la necessitat, hem de tendir al màxim desenvolupament de les capacitats individuals positives; és així, en aquest context tendencial, com es fan recomanables i imprescindibles la tolerància, el respecte, l´atenció, la col.laboració, el diàleg, la negociació, la decència..., tant com tenir despensa i nevera plenes, treball remunerat i remunerador. No parlo de que no hagem de tenir ideals, només intento indicar que els ideals que poguem assumir no ens han de fer volar pel mar de núbols, no ens han de fer perdre de vista les arrels que ens mantenen en peu a la terra, a la realitat..., i en aquesta també exiteix la pluralitat dels altres amb qui hem de conviure i també existeixen, com no, altres ideals diferents. Moltes són les vegades que recordo la sàvia persona que em definí la llibertat en termes d´administració de les necessitats. Tants segles, tants mil.lenis de civilització, i no hem sabut erradicar la violència en qualsevol de les seves manifestacions? Vol dir això que forma part de la naturalesa humana?

DE LA CRISI, S. A.

Com és possible que el suposat progrés i benestar s´extingeixi en el pas d´una nit al dia? Tan se val que alguns més ben informats ho poguessin saber un temps abans (un any potser?). Del suposat bon funcionament de la major part de les empreses, la gairebé plena ocupació, la necessitat imperiosa d´acudir a l´immigració com a mà d´obra barata..., al tancament d´empreses o al seu auxili forçós per tal que subsisteixin, a l´increment inusitat de l´atur, al fre a l´immigració i al retorn de molts dels immigrats al seu país d´origen... Com és posible? Quina art màgica hi ha intervingut?

Si avui pàrlem en termes de crisi –que fins i tot la publicitat empra per tal de fer-se atractiva- és perquè aquesta s´ha gestat, s´ha estat preparant, durant els deu o quinze anys anteriors. L´actual i recent crisi és conseqüència de la gestió política i econòmica d´un allargat període anterior. O no feia anys, per exemple, que es venia parlant de bombolla immobiliària? I es seguia, malgrat tot, i seguia, construint i construint...

Una casa aparellada, per exemple, valia uns 14 milions..., un la comprava i en poc temps la venia per 20, aquest últim la tornava a vendre per 30 i en els últims temps el mercat la valorava en 45 milions. I el mateix val a dir per les naus “industrials”. Aquesta especulació, que permetia un volum de negoci tant clar, animà a la carrera constructiva, aparegueren noves empreses que mai no s´havien dedicat a la construcció..., i molts capitals enlloc d´invertir-se en la producció de béns i de serveis ho feren en la pura especulació.

I es comprava per tornar a vendre, no perquè hom pensés viure en aquella casa, o perquè s´hi volgués desenvolupar una activiat econòmica en aquella nau. No es valorava la propietat sinó el seu increment de valor des del moment de la compra i fins el de la venda. I la banca hi ajudava oferint crèdits amb facilitat.

Crisi, atur, dificultats econòmiques per a les famílies i per moltes petites empreses? I què importa? Sí, què importa als qui s´han vist beneficiats en tant alt grau per durant el camí? La crisi la tenim avui, però feia molt temps que era anunciada per practiques poc ètiques, poc sostenibles i poc assenyades.

HI HAGUÉ UNA CRISI

La història es repeteix? A vegades ho sembla. No es recorda la pedra on es va ensopegar anteriorment? No crec que sigui així de senzill perquè la història no és tant desconeguda, almenys per les minories cultes importants, és a dir, les que mouen els fils, pel poder que, a més, tenen.

Evidentment, no parlo d´alcaldes de poble ni de presidents d´alguns països, que encara que dispossin de cert poder no són cultes i si, desconeixen la història alguns d´ells.

Tot això ho dic perquè volen vacunar-me contra la possible depressió econòmica que s´aproxima (depressió, per entendre´s, vol dir crisi dura i allargada en el temps) he tornat a llegir un llibre que ara farà uns vint anys ja havia llegit, El crac del 29, de John K. Galbrait. Es una obra clàssica en història de l´economia. No cal ser massa agut per adonar-se de l´existència de paral.lelismes entre aquella crisi i l´actual: l´esfondrament de la borsa com a detonant, el descobriment d´estafes, la ruïna de bancs i d´empreses, l´augment de l´atur, etc.

Com que l´economia, en aquella època ja estava globalitzada –que no és d´ara el fenomen- la crisi americana també afectà Europa, una Europa que encara es trobava debilitada pels efectes de la primera guerra mundial, i en gran part, la crisi dels anys 30 fou causa de la segona guerra. I avui, obro el diari i llegeixo: “el lefebvrista Ricard Williamson creu que només una tercera guerra mundial salvarà al món de la crisi”. És temerari, tot i que dit senyor no té crèdit o així ho vull creure.

Un altre parale.lisme o ensenyament històric: els polítics, en aquesta situació, diuen el que diuen, intenten donar confiança..., però no val la pena escoltar-los, primer perquè no saben del què parlen, segon perquè no tenen cap solució a mà, tercer perquè només gesticulen al buit... Si com he dit, els qui mouen els fils no són ignorants una deducció vàlida seria dir que l´actual crisi és el producte d´una obra d´ingenieria, i si així fos no sabria dir jo en quina finalitat la duen a terme, almenys de moment.

QUE QUAN EL SEU NEN RIU EN EXCÉS DESPRÉS VENEN ELS PLORS

L´obra de John K. Galbrait explica amb força detall la fallida de la borsa de New York l´any 1929, què frenà en sec el progrés econòmic dels anys 20, què va dur a un període d´uns deu anys de depressió econòmica a nivell gairebé mundial. Ens diu que la demencial especulació borsària que el precedí la feren inevitable. És clar, amb aquella especulació es feien grans negocis i guanys astronòmics en qüestió de dies. L´èxit especulatiu es degué a un clima (estat d´ànim) econòmic, cultural, psicològic i polític que sensibilitzà a molta gent a invertir en borsa.

A banda dels fets històrics que detalla, del tipus d´operacions que es duïen a terme i del tipus d´empreses que sorgiren dedicades al negoci especulatiu, l´obra de Galbraith ens resulta interessant en tant en quan es pregunta si una crisi semblant es pot produir en un futur (publicà l´obra el 1954).

Respon que no és impossible, tot i que no és tan fàcil. No és tant fàcil perquè les autoritats econòmiques i polítiques havien posat mesures i controls –inexistents durant el període en què es produí el crac i anterior-. Així per exemple, ens diu que la creada Comissió de Borsa i Valors impedeix manipulacions a gran escala. Aleshores, perquè no és imposible?

Ens ve a dir que quan es descobreix la manera de fer beneficis aparentment il.limitats s´engega una roda cada cop més gran, s´infla cada cop més el globus sense pensar en què pot arribar a petar. I que qualsevol és el macu que aleshores crida al seny i avisa de que els globus peten. Els governs no poden o no volen posar fre. Perquè? Doncs ens diu que el règim democràtic obliga als governs a pensar sempre en les pròximes eleccions i que impedir l´especulació seria altament impopular perquè significaria impedir aquell “progrés”. Clar i català: fer política assenyada porta a perdre vots.

A més, ens diu que aquelles mesures de control, segons qui governi podria no utilitzar-les, que davant l´aflorament de grans fortunes i el progrés que es crea mentrestant, es tornaria a predicar la virtut del lliure mercat; que fins i tot els controladors vindrien a dir que els controls són inútils i que sorgirien mitjans de comunicació que avalarien les polítiques del laissez faire i que es criticaria sense pietat als qui propossessin mesures per tal d´evitar el desastre subsegüent a tota especulació.

Profeta sense voler ser-ho, Galbraith fa les seves afirmacions en base a un seriós estudi de la realitat humana i la seva acció. No conegué els neocon però va deixar dit que podrien sorgir. I aquí els hem tingut i els continuarem tenint (depén de les polítiques dels governs). Tot va bé, massa bé..., fins que esdevé la inevitable crisi, i els llocs de treball es perden i els negocis fan fallida de manera tant ràpida com s´havien creat. Aquest és el mal, doncs, de tota orgia econòmica.

DELS NEGOCIS

Les primeres Societats Anònimes, empreses que caracteritzen el capitalisme, foren creades al segle XVI, i les més destacades d´aquell període es dedicaren al comerç colonial. Els bancs i el mercat borsari es desenvoluparen a l´ensems a l´Europa desenvolupada (Anglaterra, Holanda...).

Tot i que en qualsevol període històric es poden trobar empreses que rutllen de maravella mentre que altres acaben fent fallida, la primera debacle borsària –i amb ella la ruïma de multitud d´empreses en poc temps- esclatà l´any 1720 i la història la coneix per la South Sea Bubble (la bombolla dels Mars del Sud). També en aquella època, la crisi fou provocada per una especulació sense mesura. Les empreses per accions tingueren tant èxit en els beneficis que reportaven, que molts estalvis s´arriscaren a la inversió..., i com que la demanda d´accions era més alta que l´oferta, enseguida sorgiren negociants disposats a captar aquella àvida demanda, moguts uns i altres pel desig d´enriquir-se cada cop més.

Així sorgiren les Societats més inverosímils i més imaginatives, com per exemple una empresa dedicada a la importació d´ases matxos espanyols (article del qual avui n´anem sobrats, mentre que el ruc català està en perill d´extinció, què hi fàrem!) o una altra per a la construcció d´hospitals per a fills bastards (amb la qual cosa un dedueix que posar banyes era a l´ordre del dia); una altra fou la dedicada, exclusivament, a la construcció de vaixells contra pirates, quan els veritables pirates eren els qui posaven a la venda aquelles accions; i encara es posaren en venda accions per una empresa desconeguda que anunciava donar-se a conèixer en el moment més adequat... Us ho imagineu? Això era com demanar als inversors els seus diners per no tornar-los a veure (a l´igual que les avui famoses accions subprime)..., que és el que finalment va passar. I és que el món dels negocis és apasionant, tot i que tenen el perill afegit de l´adicció a l´igual que els jocs d´atzar.